Pedraforca

La Patum

La Patum que comença al vespre quan encara hi ha una mica de llum al cel. Amb el so del tabal, els rituals que cada any es repeteixen a la plaça. Després dels Turcs i cavallets han sortit les maces, les primeres espurnes de foc.

L'Àliga com sempre cerimonial. Impressionant el silenci que es fa a l'inici del ball i la sensació de moviment col.lectiu que es dona quan tota la plaça segeuix els seus moviments. Enguany és el 250 anniversari.

Les guites. El foc, el tabal, les corregudes.

Els gegants i la gent. Feia les fotos a pols, cercant en part la sensació de massa de colors i formes en el que es converteix els milers de braços i caps saltant.

Els nans nous. De sempre un dels moments de participació ritual de tota la plaça. Aquest any, però amb l'afegit que qui feia ballar el nan del gorro ja no hi és. M'impressiona pensar com la violència gratuïta li va manllevar la vida. Hi ha una parcarta que el recorda, i al terra del firal hi havia un pom de flors. La foto no és massa bona, però volia que n'hi hagués alguna dels nans nous.

I els plens. Impressionants com sempre.

Port de Barcelona

Quelcom que feia temps tenia ganes de provar. Donar un lleu moviment a la fotografia, tant subtil que faci dubtar de si estem en una fotografia encara o no.

D'altra banda les imatges. Imatges del port de Barcelona del 2003. Sobretot al capvespre la llum tenia una màgia especial. El color i la llum canviava depressa a mesura que avançava el capvespre.

Smoke

No és que ara m'hagi passat al tabac. Que va. El títol és tret de la pel·lícula on el Harvey Keitel surt cada dia a la mateixa hora i fotografia una cantonada de Nova York. I de la col·lecció d'imatges en surt una pel·lícula.

Aquesta és doncs la primera foto d'una sèrie que no sé fins on arribarà. Diversos dies (ja no dic cada dia que seria excessiu) fer una foto al mateix lloc i a la mateixa hora. I veure com canvia el paisatge, la llum, la gent.

La ciutat sempre és canviant. Mil històries que s'entrecreuen als carrers, als vagons, a les escales, a les andanes.

Sabadell-Castellar cada 15'

Aquest és el lema que duent els autobusos. Per nosaltres encara les vallesanes. De moment acompleixen la freqüència i els horaris, veurem si dura. Fins ara l'experiència ha ratllat la desesperació i la poca vergonya de no intentar fer decent el transport públic.

Ahir vaig arribar que marxava un bus i mentre vaig esperar el següent em vaig entretenir a fer proves amb la càmera. Poso les fotos a continuació. El Vapor Badia, l'estació, la gent que passava i l'interior del bus. Il.luminacions nocturnes, jugar deliberadament amb les velocitats d'obturació baixes, les temperatures de color extranyes de la il.luminació artificial. Ah, i el següent autobús va arribar puntual. Tot un éxit.

22@

De la xurreria al gratacels de colors. Dels paratges que fa anys eren descampats oblidats, pisos i cases baixes que convivien amb naus industrials i magatzems de transport, als espais i edificis que aquests dies són objecte d'una exposició a Nova York.

Parcelar la realitat porta a coses d'aquestes. Línies, colors i textures gràficament impactants però que mostren una realitat diferent del que veus i vius quan mires directament al món. Clar que pots trobar la gràcia d'una composició o falsejar malèvolament la realitat.

I no parlo només d'imatges. També la paraula pot ésser un instrument de manipulació, una eina per la mentida i la falsedat. La següent foto és presa des del parc que hi ha a l'interior de la plaça. Al costat del monolit que recorda que les assembles de Pau i Treva es van iniciar a Toluges, al Rosselló, el 1027 presidides per l'Abat Oliba. Els temps en els que vam ser la primera nació d'Europa a fer passes per sortir de la foscor dels temps feudals, uns temps en els que hi ha qui encara es veu que hi viu.

Eclipsi anular de sol. ·3 d'octubre del 2005

El dia s'ha llevat estrenyinat, amb sol. Feia un aire fred i hi havia núvols estilitzats pel vent. Hauria volgut estar a la zona d'anul.laritat però quedava massa lluny. Tot i així ha estat bé.

Hem baixat al pati de Cosmocaixa. Hi havia telescopis i retransmissió en directe des de la zona d'anul.laritat.

Una seqüència de l'eclipsi. Tres estant fetes posant directament la càmera a l'ocular del telescopi. La quarta és una projecció des del CosmoCaixa de Madrid del moment de la anul·laritat.

M'ha impressionat tornar a veure el sol eclipsant-se. M'ha recordat el 99 més enllà de París, la sensació de veure evolucionar el disc fosc de la lluna davant del sol. En aquella ocasió vam muntar uns prismàtics que projectaven la silueta de l'eclipsi sobre una cartolina blanca. Malaudarament 10 minuts abans de la totalitat es va ennuvolar del tot i, quan va caure la foscor, plovia. Tot i així va ser impressionant sentir com queia la nit al mig del dia. Els eclipsis totals de sol no són massa abundants, clar. Espero que el de Líbia del mes vinent vagi bé. També els altres que de tant en tant hi haurà fins al del Delta de l'Ebre. El 2026.

La Mola

Hivern del 1981 si no recordo malament. Hi havia engegada la campanya per a declarar el massís de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac parc natural. Corrien projectes de fer, per exemple, un parador nacional a l'indret del Cavall Bernat. La urbanització pel cantó de Matadepera havia arribat ja als peus del mateix cingle. Dins de la campanya es va dur a terme un concurs de fotografia per tal de donar a conèixer indrets del parc (del futur parc llavors) i fer campanya per una actuació pública decidida en aquest sentit.

La foto de les alzines va fer el tercer premi. És del darrer tram del camí dels Monjos, pràcticament al darrer repetxó abans del pla del cim. Hi havia una mica de boira baixa. Sempre que he passat després pel lloc m'he mirat els mateixos arbres i no reconec l'indret. Sense boira sembla del tot impossible que sigui el lloc de la foto.



Com a col.lecció de blanc i negre vaig fer premi a la col.lecció. El trofeig, un tronc d'alzina sureda amb un dibuix a ploma de la Castellassa. Llavors no m'imaginava ni remotament que uns anys després aniria a viure a Castellar.



Vam estar pujant dos o tres diumenges a resseguir el parc. Un dia ens vam trobar amb el pastor i el ramat. La foto va guanyar en la categoria d'activitats humanes.



Dues de la taula d'orientació enmig de la boira. No les vaig presentar al concurs. Les he recuperat ara. Una mica em recorden una analogia de la vida. Del temps que hi sóm, de com intentem transmetre als fills el que sentim. I també del temps que en marxem.